QUAN EL CEL NO ESTAVA TAN APROP

Un grup de professorat universitari veu les protestes generades per un moviment anomenat 15 M, il·lusionant, trencador i innovador. Aquest grup decideix que posen fil a l’agulla i es llencen al “ruedo” amb tota una colla de seguidors i seguidores que creix exponencialment amb les eines que avui donen les noves tecnologies. “Sí se puede” és el seu crit de guerra, crit que comença a córrer per tots els cantons del país. Molts militants socialistes i d‘Esquerra Unida comencen a sumar-se al que sembla serà el partit imparable de l’esquerra. El moviment aglutina a moltíssimes persones a Madrid, a Vista Alegre, i genera tanta il·lusió que sembla es convertirà en l’únic partit de l’esquerra que quedarà viu.

Això succeïa mentrestant no tenien càrrecs i la realitat, crua i dura, en moltes ocasions, no es revelava com a colpidora. Quan va arribar el moment de seleccionar els o les millors per a les seves candidatures els ciments de les seves estructures de base van començar a trontollar i les divisions i desercions s’anaven  acumulant, tant que de la fotografia inicial de lideratge ja només queda un, tots els altres o no hi són o se´ls ha esborrat d’aquest lideratge.

Llavors arriba el moment en que molts descobreixen que tocar el cel era una tasca ben difícil i que el fet de que “el macho alfa” no deixi titella amb cap desestabilitza l’organització més del que seria desitjable.

La organització no acaba de tocar el cel perquè estava molt més lluny del que pensaven, però, de retruc, el mal que pot fer a l’esquerra en general encara no sóm capaços d’esbrinar-lo. De tots els que van marxar de les fileres de votants o militants dels socialistes molts no retornaran, però es possible que tampoc acabin ni votant ni militant a les files d’una il·lusió que es va topar amb la crua realitat: repartir llocs de representació i governar no és tan senzill com semblava des de les places del 15 M.

Escrit pel Club Còrtum

SI ME QUERÉIS, ÍRSE

La violencia de género, ahora reconvertida (o retrotraída) a violencia doméstica, le parece a VOX innecesaria de combatir y al PP lo mismo. Mi reflexión de hoy para el CLUB CORTUM

https://clubcortum.org/si-me-quereis-irse/

SI NOMÉS FOSIN BAJANADES

A mí els presidents de la Generalitat com que em donaven un cert respecte, com a mímin el respecte que s´ha de tenir a tot càrrec electe sigui quina sigui la seva condició i/o ideología, pero, ailàs que és que no puc més!

Jo em dic cada dia: calma, només deu de ser un rampell cerebral o místic o pura i simplement una bajanada qualsevol. Les aigües tornaran a la seva llera, ens convertirem en un país cent per cent madur i començarem a dialogar.

Però, ailàs, un altre cop, que es veu que hi ha uns quants que desconeixen què vol dir dàleg i empenyen, empenyen i empenyen per veure si es surten amb la seva.

Jo estaría una mica més tranquila si els que empenyesin fosin gent de a peu, es a dir, d’aquells no que atresoren el seu vot, però no tenen responsabilitats a les institucions democràtiques. Però NO, NO PUC ESTAR TRANQUILA i estic en un ai al cor.

Uns que es diuen bandera negra, o que reclamen banderes negres als balcons el dia 21 de desembre, acaben el seu alegat (ple de faltes d’ortografia, per cert) dient: llibertat o mort. I a mí m’entren tremolines o tremolors i en pensó que no deu ser de debó.

Ara bé, quan tot un President de la Generalitat diu que opta per la via eslovena i es queda tan panxo i després se’n va  de pregaria a Montserrat, jo dic: a veure, Sr. Torra, aixó és una bajanada més de les seves o ha pensant seriosament el que ha dit?

Llavors, no vull ni pensar que estigui parlant seriosament i li perdo el respecte, sí, perquè un President que pensa en morts per aconseguir la seva fita no deu estar molt bé del cap. Dic jo, no?

Escrit per Club Còrtum