PONTE A COSER PARA EL 8M, O CÓMO SE NOS VA EL FEMINISMO POR LA TAZA DEL WÁTER (A ALGUNAS).

Mi artículo sobre el DIA DE LA MUJER  para Club Cortum


https://www.clubcortum.org/ponte-a-coser-para-el-8m-o-como-se-nos-va-el-feminismo-por-la-taza-de-water-a-algunas/

JOAN MARGARIT, EL POETA QUE NO SE TRADUCE A SI MISMO

No tires las cartas de amor

Ellas no te abandonaran.

El tiempo pasará, se borrará el deseo

—esta flecha de sombra—

y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,

se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.

Caerán los años. Te cansarán los libros.Ddescenderás aún más

e, incluso, perderás la poesía.

El ruido de cudad en los critales

Acabará por ser tu única música.

Y las cartas de amor que habrás guardado

Serán tu última literatura.

Por Joan Margarit

Con este poema iniciaba el Ministro de Cultura, José Guirao, la rueda de prensa para dar a conocer el Premio Cervantes 2019. Una forma novedosa y acertada. El galardonado, como sabemos, el catalán Joan Margarit, poeta que escribe en catalán y castellano y considera ambas lenguas como propias. Él escribe un poema en catalán y lo vuelve a escribir en castellano, pero sin traducirlo, así que es una manera peculiar de hacerlo.

Tuve la oportunidad de oír la entrevista que Josep Cuní le hizo en su programa de la cadena SER. En ella nos decía que el filósofo, Platón, lo primero que hizo fue echar al poeta de la ciudad, porque Margarit sostiene que el poeta tiene mucho más poder que el filósofo. En esa línea nos dijo que el poeta toca de pies a tierra y por eso desecha al filósofo. Y citó a Stephan Zweig, quien dijo sobre Rilke: por fin un poeta que habla de la vida.

Pero quiero centrarme en la siguiente cuestión: hay voces que afirman que se le ha concedido el premio porque escribe en catalán y castellano y que se trata de meter el dedo en la llaga catalana. Margarit especificó que nació en Sanahuja, un pueblo ocupado por El campesino y en el que por otro lado entraba Franco. Así que él estudió en castellano (“No le voy a devolver el español a Franco, que me lo metió a patadas”) y cuando estudiaron a Ausias March no supieron hasta seis años después de que se trataba de un autor catalán y no ruso, como pensaban.

Bromas aparte, lo que no hace ninguna gracia es que a día de hoy ni el President Torra ni la Consellera de Cultura hayan felicitado a Margarit (sí la consellería, pero no la titular), por su Premio Cervantes. Enervante contraste con aquel titular: “Cinco catalanes se proclaman campeones del mundo de baloncesto” que todos los procesistas aplaudieron.

No nos merecemos la mezquindad de estos dirigentes supremacistas y cortos de miras  ¡Ay, si no fuera por los lectores!

NO CON MI PAN

En el bienetendido de que cada cual puede hacer de su capa un sayo como mejor le plazca y de que prescinda de ciertas cosas según su buen entender, debo decir que a algunos y “otrunos” se nos está poniendo la vida difícil. No es mi caso, por suerte, pero sí la de persones más que cercanas que sufren el libre albedrio de los convocantes, sean CDR, ANC u Omnium.

Creer que los políticos presos saldrán de la cárcel por quemar contendores o coches o mobiliario urbano será propio de personas excesivamente jóvenes, o con un sentido de la responsabilidad poco alto.

Que la Presidenta de la ANC, Paluzie, adulta, con capacidad de raciocinio suficiente, manifieste que los altercados “hacen visible el conflicto” y a los pocos minutos, los CDR lo expandan, como gran victoria por las redes es un ejemplo de lo que un dirigente, o una, no debieran de hacer para liderar un movimiento político.

Si a esta insensatez de quemar, romper y agredir le sumamos que hay estudiantes que pierden clase porque se les cierra al paso a la universidad o hay trabajadores que están perdiendo salario por culpa de una quimera de república que está más lejos que cerca, aún peor.

Una persona muy allegada a mí, autónoma, ha perdido en pocos días cuatro días de trabajo. Se trata de un autónomo, que si no es falso se le aproxima mucho ¿Todo el mundo puede perder cuatro días de trabajo (de momento) y el correspondiente dinero que conlleva? 

Y en esa misma línea ¿Todo el mundo puede permitirse perder una beca porque no se realizan los estudios exigidos?

Señores de la república del helado de postre cada día y de la revolución de las sonrisas, sepan que hay muchas personas a las que ustedes perjudican, personas a las que ustedes les han prometido el maná, pero que de momento solo ven que juegan con su pan y su futuro. Por más coches que quemen, más trenes que paren, los presos, presos son, de manera justa o injusta, eso es opinable, pero ninguna hoguera los va a sacar de la cárcel, por muy internacionalizado que esté el conflicto, que nadie apoya salvo un par de partidos fascistas en Europa.

LA PERVERSIDAD DE LAS MUJERES

El Museo Thyssen de Málaga tiene una exposición en estos momentos que se titula: Perversidad. Mujeres fatales en el arte moderno. La comisaria y directora del museo, Lourdes Moreno, en el vídeo de promoción de la misma, nos explica que en el mundo de las bellas artes, la idea de mujer fatal surge en el siglo XIX para focalizarla desde el punto de vista negativo.  Moreno constata que el hecho surge a raíz de las primeras reivindicaciones sociales de las mujeres. Ese modelo de mujer fatal en el arte evoluciona a principios del siglo XX cuando aparecen las mujeres poderosas, independientes y libres que irrumpen en ese mundo como creadoras.

Un amigo me decía que el titulo de la exposición estaba buscado para atraer al publico, dado el morbo que el nombre provoca: perversa, equivalente a mujer fatal. No obstante (sigo con Moreno), la comisaria quiere hacer hincapié en que uno de los significados de perverso es aquel que se propone cambiar el orden establecido y no tanto el de la maldad.

La cuestión es que a la mujer se la ha visto, y una parte de la sociedad la sigue viendo, como el origen de la perdición del hombre. Y, aunque hayamos avanzado, es cierto que muchas mujeres se ven relegadas por los hombres cuando su capacidad de iniciativa parece “atentar” contra el status laboral o social de algunos de ellos. 

Los que así actúan no han entendido todavía que cuanto mas libre sea la mujer y más iniciativa se le deje tomar, mejor es la sociedad para todos. Tanto la visión masculina, como la femenina, aportan maneras de hacer y crecer necesarias. La perversidad de las mujeres, en su acepción positiva, es un tanto en el haber de los comunes. La perversidad, en su acepción negativa, es inherente al genero humano, sin distinción entre hombres y mujeres.

Escrito para Club Còrtum como Átomo

El meu àtom pel Club Còrtum

https://www.clubcortum.org/decebre-o-no-decebre-tot-depen-del-color-de-les-ulleres/ 

UNES CALCES I UNA SOCIETAT MALALTA

Els últims dies sha generat una controversia a Irlanada després de que un jurat considerés al acusat de violació d’una noia de 17 anys inocent perquè ella  portava calces-tanga.

La sentencia va provocar l’acció de Mnana hEireann (dones d’irlanda) a proposta d’una de les seves membres: penjar calces en general i tangues en particular a les xarxes socials (jo mateixa en vaig pujar també unes meves).

Considerar que una noia o una dona provoca a un violador perquè porta tanga és terrible, les hauren d’afegir a la llista de tenir mamelles molt grans, cul alt, faldilla curta o qualsevol altre barbaritat com atenuant d’una violació.

Tant greu com aixó, i com ve assenyala Susan Dillon, una de les participants a la protesta irlandesa, és que un jurat faci una sentència tan denigrant per la violada i per tothom en general, perquè demostra que la societat irlandesa està malalta. Jo afegeixo, la societat en general està malalta perque les agresions a les dones i les violacions no son consideredes, per una part de la població, com una violació, a Irlanda, aquí i arreu. Cal només mirar les barbaritats que aquí es van dir a favor dels membres de la manada i contra la violada. I que tot lénrenou que va causar el cas no hagi acabat amb les agresions múltiples al nostre país (Canaries, Sta. Coloma de Gramanet, etc).

La noia no caminava pel carrer en tanga, però ni que així hagués sigut, no dona dret a ningú a violar-la, amb tanga o sense tanga.

Escrit per CLUB CORTUM

LA VELOCITAT, MALA CONSELLERA

És indubtable que les xarxes socials imprimeixen un ritme desorbitat a les nostres vides. Saber quasi a l’instant què passa no només al nostre voltant sinò arreu té les seves aventatges i, és clar, els seus inconvenients.

Aquest dies es parla molt de la conversa privada entre Dolores Delgado, ministra de justícia, Baltasar Garzón, ex jutge i ara advocat i el llavors condecorat comisari Villarejo i ara empresonat. Que a les converses hi ha termes que es fan servir per la ministra que no són políticament correctes, vaja, i no politicament, que són inacceptables, és cert, però també és cert que les xarxes socials ja l’han jutjat i l’estan jutjant per una conversa sobre la que no hi ha escolta autoritzada.

No es fa tant de soroll sobre el lligam entre el propietari de Moncloa.com, mitjà que està treient les gravacions, i Villarejo. Com és que apliquem la velocitat per a uns i els volem destituits i no apliquem la mateixa celeritat amb d’altres.

No estic defensant a la ministra Delgado, ni la deixo de defensar, però tal vegada hauríem de deixar que comparegui, com així ha demanat ella mateixa, en seu parlamentaria i doni totes les explicacions convenients.

Per una altra banda, sembla que la velocitat es ralentitza quan els temes afecten a la banda dreta. Que el jujge vegi tracte de favor en el master de Casado, però que no passi res, és normal, velocitat reduïda. Què ara digui la dreta que ells van ser els que van cesar a Villarejo, quan es va jubilar amb 65 anys, és per riure, també a velocitat reduïda.

NI ODI NI ANIDMARVERSIÓ: DIGNITAT

Fa uns dies la representant del pretes sindicat de prostitutes va dir a unes declaracions a la TV que les feministes odiem a les prostitutes. Jo, que en sóc, de feminista, no he sentit mai enlloc tal barbaritat. El que volem és acabar amb el mencartilisme amb el cos de les dones i, per sobra de tot, amb la trata que va eternament lligada a aquesta pràctica sexual. Legalitzar un sindicat de treballadores sexuals només beneficia als proxenetes i als puteros.

Fa mes de deu anys es va legalitzar la prostitució a Alemania (per posar un exemple). Els polítics esperaven millorar les condicions de les treballadores sexuals i eliminar la trata. El resultat està molt lluny del que s’esperava. El propi Ministeri de familia alemany va fer un informe on ens constatava que les condicions de les prostitutes no havien millorat i que la legalització tampoc havia acabat amb la trata.

L’alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, amb un pretès progresisme malantés, subvenciona amb diners de l’erari municipal entitas de prostitució on, per exemple, sénsenya com fer una bona mamada, anglès per a putes principiants i cursos per l’estil.

Les Nacions Unides están fent l’esforç de intentar defensar els drets i la dignitat de les victimes d’explotació. Els progresistes hauriem de caminar tots i totes en la mateixa linia de l’abolició no de la protecció malentesa que està demostat no dona resultats positius.

Escrit per a Club Cortum

ALGUNA COSA VA CANVIAR EL 8 DE MARÇ

ALGUNA COSA VA CANVIAR EL 8 DE MARÇ

Que hi havia dones i homes lluitant per la igualtat ningú ho dubta, que fa dècades que això succeeix, també ho sabem, però que el proppassat 8 de març ha canviat moltes coses al nostre país és més que evident.

Que miliards i miliards de persones ocupessin els carrers de pobles i ciutats, que motíssimes dones fessin una aturada de dues hores o fins i tot no anessin a treballar aquell dia ha destapat la conciencia de moltíssima gent.

A les dones ja no ens callen com abans, a les dones se’ls ha destapat la conciència solidaria pública, a les dones ja no ens trepitgen de la mateixa manera, a les dones se´ns ha destapat la ràbia envers els maltractaments, les violacions, les vexacions, el tracte injust molt més del que ja estava i, sobretot, cada vegada som més.

Som més les dones i els homes que no estem disposats a passar per alt el que no és just i no és igualitari.

Accions com la de la periodista de Mediaset María Gómez, denunciant el masclisme i l’assetjament durant els mundials en són un exemple. Que un periodista del diari La Provincia de Las Palmas de Gran Canaria, escrigui “la menor violada en grupo pasaba San Juan con unas amigas y se emborrachó” com un possible justificant a la suposada violació múltiple i causi escàndol. Que un periodista estigui discutint amb una dona a twitter i li digui: “lo que pintarás tu hablando de futbol, vete a fregar” i es vegi obligat a esborrar el tuit. Que les dones facin una crida a vestir-se de negre el dia del “txupinàs” són mostres  que, encara que a poc a poc, anem avançant i que el dia 8 de març alguna cosa va canviar.

Escrit per al club cortum

UN DESIG NO ÉS UN DRET

Amb aquestes paraules Carmen Calvo, vicepresidenta del govern d’Espanya, va deixar molt clar que per molt que homes i dones vulguin tenir un fill en un ventre de lloguer, és a dir, amb maternitat subrogada, aquest desig no dona dret a explotar el ventre d’una dona.

Contractar un ventre és del tot un impediment a la lliure elecció de les dones envers la seva sexualitat, sobretot si tenim en compte que aquest contracte sempre va acompanyat d’una punició en cas d’incumplimet.

És també un control de la sexualitat de les dones, perquè no és una pràctica de reproducció asistida, sino el sometiment d’una dona al desig d’un altre. Fet tan rebutjable com la prohibició a l’abortament o la regulació de la prostitució.

Parlar d’altruisme, com es fa, és només en el cas d’una autèntica minoría. En nom d’aquest altruisme, en canvi, es comercialitza a les dones com autentiques contenidores, com a atuells sense prensament ni sentiments propis. Només cal saber que hi han clíniques a les que es tracta psicològicament a les gestans perquè no generin sentiments envers la criatura que creix al seu si.

És lloable que vulguem ser pares o mares, molt. No ho és que es tracti a les dones, majoriatariament pobres, com a reproductores per contarcte.

Escrit per CLUB CORTUM

EL DIÀLEG IMPRESCINDIBLE, PERÒ L'ANÀLISI TAMBÉ

Quan sembla que els que tenen responsabilitats de govern, tant a Espanya com a Catalunya, volen encetar el diàleg, els que fa molt de temps vàrem fer aquesta aposta respirem amb una certa tranquil·litat. Diem certa, perquè no està dit que l’inici del diàleg arribi a bon port, però és evident que senyala un camí que la majoria de la societat catalana vol i necessita.

Ara bé, negar que a Catalunya hi ha hagut enfrontaments, negar que hi ha familiars que han deixat de parlar-se o negar que hi hagut actuacions més que desafortunades, és posar-se una vena als ulls que no ajuda a resoldre el problema. Si no identifiquem bé on són els focs no podrem posar tallafocs i fins i tot no podrem extingir-los.

Potser entre tots hem contribuït a un llenguatge incendiari, tant des del que es situa a la banda del procés com el que es situa al cantó no secessionista. Si un diu que cal desinfectar ferides i es tradueix, tergiversant paraules, en que cal desinfectar als secessionistes; i si un diu que Catalunya ha estat a punt d’un enfrontament civil, d’acord, un pel massa exagerat, però un altre diu que és la ultradreta qui presta la tinta per escriure el relat, caldrà que ens asserenem.

Fora bo que partíssim d’on es van començar a generar els agravis, que analitzéssim amb serenor els punts de fricció i conflicte i a partir d’aquí començar a establir ponts de diàleg. Sense anàlisi el diàleg no serà possible.

Escrit per Club Cortum