Quan sembla que els que tenen
responsabilitats de govern, tant a Espanya com a Catalunya, volen encetar el
diàleg, els que fa molt de temps vàrem fer aquesta aposta respirem amb una
certa tranquil·litat. Diem certa, perquè no està dit que l’inici del diàleg
arribi a bon port, però és evident que senyala un camí que la majoria de la
societat catalana vol i necessita.
Ara bé, negar que a Catalunya hi ha hagut
enfrontaments, negar que hi ha familiars que han deixat de parlar-se o negar
que hi hagut actuacions més que desafortunades, és posar-se una vena als ulls
que no ajuda a resoldre el problema. Si no identifiquem bé on són els focs no
podrem posar tallafocs i fins i tot no podrem extingir-los.
Potser entre tots hem contribuït a un
llenguatge incendiari, tant des del que es situa a la banda del procés com el
que es situa al cantó no secessionista. Si un diu que cal desinfectar ferides i
es tradueix, tergiversant paraules, en que cal desinfectar als secessionistes;
i si un diu que Catalunya ha estat a punt d’un enfrontament civil, d’acord, un
pel massa exagerat, però un altre diu que és la ultradreta qui presta la tinta
per escriure el relat, caldrà que ens asserenem.
Fora bo que partíssim d’on es van començar
a generar els agravis, que analitzéssim amb serenor els punts de fricció i
conflicte i a partir d’aquí començar a establir ponts de diàleg. Sense anàlisi
el diàleg no serà possible.
Escrit per Club Cortum
