sábado, 19 de junio de 2010

ATÉ DAQUI A POUCO UNA MOSCA “COJONERA” ( a José Saramago)


Tot i que sembli una manca de respecte, José Saramago va dir de ell mateix: "Con perdón de la expresión, soy lo que se llama una mosca cojonera". També va dir que participava de totes les batalles,tot i que no guanyés cap. Així era, així quedarà per sempre.
Vaig sobredescubrir a en Saramago al primer i únic viatge a l'Uruguy, a la porta d'un supermercat on hi havia "Ensayo sobre la ceguera". L'estava llegint de tornada Barcelona i me’l vaig descuidar a l'avió quan em quedaven quinze o vint pàgines. Una amiga, Marisol i el seu veí, Julio, me’l van recuperar de Madrid, on havia quedat el llibre. Em va semblar una casualitat indescriptible perquè jo no volia tornar a comprar el llibre, m'estimava més no saber el final. Aquí em vaig quedar penjada del gran escriptor que ha estat i ho serà per sempre.
Des de la seva escriptura, on sempre hi havia el compromís ( Ell va dir que es podia escriure una novel·la d'amor amb comprimís polític), fins els seus periòdics escrits a "El cuaderno de José Saramgo" del que ens he quedat orfes, hem gaudit de la seva filosofia, gentilesa, sabiduria,  de la que gaudirem fins que vulguem.
Gràcies, també, a Pilar del Río, per haver estat una companya inestimable del escriptor, amb totes les renúncies i totes les aportacions.
Fins aviat, a una mosca "cojonera".
Gràcies, José, Gràcies, Pilar.


miércoles, 16 de junio de 2010

ELS IMPOSTOS, UNA OPCIÓ DETERMINANT


Malgrat que a ningú ens agradi haver de pagar quan arriba la hora de la declaració de la renda, és sabut que sense els impostos no arribem enlloc. Amb la crisi, els diferents governs s'han vist obligats a retallar despeses i apujar els impostos, però no tothom s'ha afanyat. El Govern d'Espanya i el de Catalunya han estats dels primers a fer-ho. El de l'Estat, obligat pels organismes internacionals, i el segon per la seva cor-responsabilitat en que puguem tirar endavant.
En canvi, les autonomies regides pel PP no pensen posar fil a l'agulla i es desentenen de la pujada de impostos com si la cosa no anés amb ells. Ara, Bruseles afirma que la baixada en la recaptació des de 1995 és culpable, en bona part, de la situació que vivim, però seran els mateixos els que continuaran sords per tal que el caos augmenti i acabi pagant els plats trencats el Govern de J.L.R. Zapatero. Bé, esperem que les persones a qui afecta les resolucions d'uns i d'altres acabin passant factura a qui no dona un pas per posar remei a la situació econòmica.

lunes, 7 de junio de 2010

SEGUIMOS SIN ACERTAR EN LA DIANA



El día 8 de junio se celebra la huelga de funcionarios cuyo argumento principal es el recorte medio del 5% en los salarios. El 30 se prevé una huelga general .¿Por qué tanto despilfarro de energía? En Alemania, país mejor situado que el nuestro en casi todos los niveles, se anuncia un recorte de 15.000 funcionarios, es decir, de puestos que van a desaparecer o amortizar, aquí la guerra está en ese 5% de bajada.
Mientras tanto, no hay manera de llegar a un encuerdo entre patronal, sindicatos y gobierno para la reforma laboral. La espera se hace larga: llevamos año y medio dando vueltas al bote de las flores. Tantas vueltas, que en ese interino se han seguido perdiendo puestos de trabajo. Al que de verdad está en una situación límite le importa poco  cuántos días le van a corresponder de despido en un trabajo que no tiene. Sin dejar de ser importante este asunto, urge que pongamos hilo a la aguja para encontrar el modo de generar empleo, sobre todo entre los jóvenes, grandes castigados en esta crisis, y los mayores. Ponerse, también, en logar que los contratos no sean mínimos y se garantice un mayor número de los que son indefinidos.
Dijo Santiago Carrillo, con la lucidez que muchas veces le caracteriza, que lo primero a hacer era una alianza de los sindicatos europeos y no tratar tajadita tras tajadita sin unos acuerdos mínimos que engloben la comunidad en la que nos encontramos (esto segundo lo añado yo).
Empezando por ahí, y siendo conscientes de dónde nos encontramos, será más razonable cualquier análisis. Por ahora parece que sólo nos gobiernan las vísceras y con ellas no se llega a ninguna parte. Eso sí, la culpa es de Zapatero, que hoy por hoy debe ser el culpable de la crisis mundial. Con ese argumento seguimos y con él creemos que se salva el puesto de trabajo, la patria y la cartera.


jueves, 3 de junio de 2010

Funerals a Turquia pels morts de l'exercit israelí, on eren les dones?.

 He vist les imatges del funeral pels nou turcs que van morir a mans de l'exèrcit israelià a aigües internacionals. La imatge era esfereïdora, però, al marge, el que m'ha semblat molt estrany ha sigut no veure, o no saber veure, cap dona al costat dels fèretres ni tampoc a la manifestació. Ni mares, germanes, esposes, àvies, amigues.
No és la primera vegada que constato un fet d'aquests. A la Índia, una cultura a la que hi han pocs musulmans, tampoc són presents. Amb els meus respectes per totes les cultures i religions, no puc entendre què impedeix la presència de les dones als funerals. Aquesta és una més de les desigualtats a combatre, tot i que no sigui de les prioritàries.