Tot i que sembli una manca de respecte, José Saramago va dir de ell mateix: "Con perdón de la expresión, soy lo que se llama una mosca cojonera". També va dir que participava de totes les batalles,tot i que no guanyés cap. Així era, així quedarà per sempre.
Vaig sobredescubrir a en Saramago al primer i únic viatge a l'Uruguy, a la porta d'un supermercat on hi havia "Ensayo sobre la ceguera". L'estava llegint de tornada Barcelona i me’l vaig descuidar a l'avió quan em quedaven quinze o vint pàgines. Una amiga, Marisol i el seu veí, Julio, me’l van recuperar de Madrid, on havia quedat el llibre. Em va semblar una casualitat indescriptible perquè jo no volia tornar a comprar el llibre, m'estimava més no saber el final. Aquí em vaig quedar penjada del gran escriptor que ha estat i ho serà per sempre.
Des de la seva escriptura, on sempre hi havia el compromís ( Ell va dir que es podia escriure una novel·la d'amor amb comprimís polític), fins els seus periòdics escrits a "El cuaderno de José Saramgo" del que ens he quedat orfes, hem gaudit de la seva filosofia, gentilesa, sabiduria, de la que gaudirem fins que vulguem.
Gràcies, també, a Pilar del Río, per haver estat una companya inestimable del escriptor, amb totes les renúncies i totes les aportacions.
Fins aviat, a una mosca "cojonera".
Gràcies, José, Gràcies, Pilar.
Justo ayer comentaba con Juan Carlos, un buen amigo, lo que supone para todos y todas la pérdida de esas "moscas cojoneras". Su opinión no podía ignorarse... Era una "mosca cojonera" especialmente incómoda porque no se podían deshacer de ella con un manotazo sin más. Leí "El ensayo sobre la ceguera" hace ya sus años...pero ahi está...entre los libros que no se olvidan y recomiendas. Por suerte sus libros y opiniones son inmortales.
ResponderEliminarEncantada de concerte.
Un saludo desde Alacant en plenes Fogueres i amb un equip de primera!
Gracias, Carmen, por tu comentario, totalmente compartido.
ResponderEliminarXè, quina enveja! Ya me gustaría estar en las mascletás y las "fogueres", hace unos cuantos años que nopuedo ir, me coincide con el trabajo. Visca el Hércules!
Saludos e igualmente encantada.
Pues no nos resignemos, compañera... moscas cojoneras... ¡al ataque! ;)
ResponderEliminartotalmente de acuerdo, Toni. aunque ando algo más calmada, siempre he sido una mosca cojonera. Muy buena tu frase. Saludos, compañero.
ResponderEliminar