M’he sentit insultada, vilipendiada, menyspreada com a dona i com a
dona d’esquerres. Desconec si el meu pensament “vermell” em feia sentir aquest
insults que han corregut per les xarxes socials com a propis, quan estaven
llençats contra persones que em mereixen respecte i confiança, i quan eren
llençats contra l’esquerra en general. També desconec si és que tenia la
sensibilitat a flor de pell o la por més a flor de pell encara.
Confesso que hi havia dies que m’agafaven tremolines només de pensar
que aquesta dreta que habita el nostre país ha estat “jugant” amb nosaltres a
veure qui la deia més grossa cap el feixisme, cap a les dones, o cap a la
pèrdua de llibertats.
El trio de Colón ha aconseguit una cosa: mobilitzar a moltes persones
que tal vegada, en una altra ocasió, per qualsevol petit impediment, no hagués
anar a votar. Quina alegria que em produïa veure com, davant les llargues cues,
hi havia qui va tornar fins a tres vegades al col·legi electoral per votar i
jo, en la meva por, esperava que fossin votants d’esquerra.
Aquesta campanya electoral ha estat agra, agressiva, plena d’insults
com jo no recordava i aquest ànim de batalla es veu que va impregnar-se per
tota la geografia.
Juan Fernández, des de Madrid, escrivia per El Periòdico, una crònica
sucosa del que succeïa a la seu socialista del carrer Ferraz i explicava que
els veïns del front van estar durant dies posant “Soy el novio de la Muerte” i
l’himne espanyol a mena de provocació. Fernández va escriure: “Con los datos a
favor y teniendo al líder ya en casa, la troupe
socialista se vino arriba y desde la puerta de la sede hubo quien se atrevió
invitar a gritos a los de enfrente ¡Qué
se tiren, qué se tiren! Es lo que té insultar al contrari, que en un moment
de calentura et torna l’insult multiplicat per mil.
Escrit per a CLUB CÒRTUM