UNES CALCES I UNA SOCIETAT MALALTA

Els últims dies sha generat una controversia a Irlanada després de que un jurat considerés al acusat de violació d’una noia de 17 anys inocent perquè ella  portava calces-tanga.

La sentencia va provocar l’acció de Mnana hEireann (dones d’irlanda) a proposta d’una de les seves membres: penjar calces en general i tangues en particular a les xarxes socials (jo mateixa en vaig pujar també unes meves).

Considerar que una noia o una dona provoca a un violador perquè porta tanga és terrible, les hauren d’afegir a la llista de tenir mamelles molt grans, cul alt, faldilla curta o qualsevol altre barbaritat com atenuant d’una violació.

Tant greu com aixó, i com ve assenyala Susan Dillon, una de les participants a la protesta irlandesa, és que un jurat faci una sentència tan denigrant per la violada i per tothom en general, perquè demostra que la societat irlandesa està malalta. Jo afegeixo, la societat en general està malalta perque les agresions a les dones i les violacions no son consideredes, per una part de la població, com una violació, a Irlanda, aquí i arreu. Cal només mirar les barbaritats que aquí es van dir a favor dels membres de la manada i contra la violada. I que tot lénrenou que va causar el cas no hagi acabat amb les agresions múltiples al nostre país (Canaries, Sta. Coloma de Gramanet, etc).

La noia no caminava pel carrer en tanga, però ni que així hagués sigut, no dona dret a ningú a violar-la, amb tanga o sense tanga.

Escrit per CLUB CORTUM

POR UNA ESPAÑA FEDERAL EN UNA EUROPA FEDERAL

Con este lema se reunieron unas mil federalistas procedentes de toda España para debatir y poner en común postulados federalistas.

Organizado por FEDERALISTES D’ESQUERRES, organización a la que pertenezco, tuvo lugar a principios de octubre, en L’Hospitalet, este magnífico encuentro. Con nombres tan señalados como Joan Botella, Nicolás Sartorius, Enrique Barón, Diego López Garrido, Montserrat Pi, Sara Jaurrieta, Victoria Camps, Norbert Bilbeny, Anna Estany, Francisco Aldecoa, Maritxell Batet, Joan Coscubiela, Miquel Iceta, y un largo etcétera.

Los postulados federalistas tratan de ir urdiendo un “plan federal para España” a través de soluciones que deben tejerse a través del diálogo. Joan Botella, Presidente de Federalistes d’Esquerres defendió la idea de mayor autogobierno y cooperación para las comunidades, en el convencimiento de que esa realidad, cuando se haga posible, abriría las puertas al federalismo.

Alto convencimiento de que la soberanía para la ciudadanía requiere menos fronteras, y de que dotándonos de estructuras adecuadas podremos poner en valor lo que en común tenemos para avanzar en la diversidad. Entre esas decisiones indispensables para una España federal toma fuerza la creación de un pilar de derechos sociales que llevan aparejados la regulación de los flujos del capital. Todo ello mediante el acuerdo, nunca bajo la imposición absolutamente reñida con la idea federal. Es, por tanto, necesario alejarse de la idea de los vencedores y los vencidos y abordar con energía un diálogo que nos lleve al entendimiento y al desarrollo común del bienestar.

Tal como se afirmó por parte de uno de los ponentes la mejor manera de transformar la realidad es entenderla. El modelo autonómico está muy desgastado y hay que enhebrar la aguja y tejer hacia el federalismo como modelo de cooperación, corresponsabilidad y equilibrio territorial. Un sistema que como indicaba uno de los eslóganes tienda puentes y no muros.

Escrito para LA VOZ DE CASTELLDEFELS

LA VELOCITAT, MALA CONSELLERA

És indubtable que les xarxes socials imprimeixen un ritme desorbitat a les nostres vides. Saber quasi a l’instant què passa no només al nostre voltant sinò arreu té les seves aventatges i, és clar, els seus inconvenients.

Aquest dies es parla molt de la conversa privada entre Dolores Delgado, ministra de justícia, Baltasar Garzón, ex jutge i ara advocat i el llavors condecorat comisari Villarejo i ara empresonat. Que a les converses hi ha termes que es fan servir per la ministra que no són políticament correctes, vaja, i no politicament, que són inacceptables, és cert, però també és cert que les xarxes socials ja l’han jutjat i l’estan jutjant per una conversa sobre la que no hi ha escolta autoritzada.

No es fa tant de soroll sobre el lligam entre el propietari de Moncloa.com, mitjà que està treient les gravacions, i Villarejo. Com és que apliquem la velocitat per a uns i els volem destituits i no apliquem la mateixa celeritat amb d’altres.

No estic defensant a la ministra Delgado, ni la deixo de defensar, però tal vegada hauríem de deixar que comparegui, com així ha demanat ella mateixa, en seu parlamentaria i doni totes les explicacions convenients.

Per una altra banda, sembla que la velocitat es ralentitza quan els temes afecten a la banda dreta. Que el jujge vegi tracte de favor en el master de Casado, però que no passi res, és normal, velocitat reduïda. Què ara digui la dreta que ells van ser els que van cesar a Villarejo, quan es va jubilar amb 65 anys, és per riure, també a velocitat reduïda.

NI ODI NI ANIDMARVERSIÓ: DIGNITAT

Fa uns dies la representant del pretes sindicat de prostitutes va dir a unes declaracions a la TV que les feministes odiem a les prostitutes. Jo, que en sóc, de feminista, no he sentit mai enlloc tal barbaritat. El que volem és acabar amb el mencartilisme amb el cos de les dones i, per sobra de tot, amb la trata que va eternament lligada a aquesta pràctica sexual. Legalitzar un sindicat de treballadores sexuals només beneficia als proxenetes i als puteros.

Fa mes de deu anys es va legalitzar la prostitució a Alemania (per posar un exemple). Els polítics esperaven millorar les condicions de les treballadores sexuals i eliminar la trata. El resultat està molt lluny del que s’esperava. El propi Ministeri de familia alemany va fer un informe on ens constatava que les condicions de les prostitutes no havien millorat i que la legalització tampoc havia acabat amb la trata.

L’alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, amb un pretès progresisme malantés, subvenciona amb diners de l’erari municipal entitas de prostitució on, per exemple, sénsenya com fer una bona mamada, anglès per a putes principiants i cursos per l’estil.

Les Nacions Unides están fent l’esforç de intentar defensar els drets i la dignitat de les victimes d’explotació. Els progresistes hauriem de caminar tots i totes en la mateixa linia de l’abolició no de la protecció malentesa que està demostat no dona resultats positius.

Escrit per a Club Cortum

ALGUNA COSA VA CANVIAR EL 8 DE MARÇ

ALGUNA COSA VA CANVIAR EL 8 DE MARÇ

Que hi havia dones i homes lluitant per la igualtat ningú ho dubta, que fa dècades que això succeeix, també ho sabem, però que el proppassat 8 de març ha canviat moltes coses al nostre país és més que evident.

Que miliards i miliards de persones ocupessin els carrers de pobles i ciutats, que motíssimes dones fessin una aturada de dues hores o fins i tot no anessin a treballar aquell dia ha destapat la conciencia de moltíssima gent.

A les dones ja no ens callen com abans, a les dones se’ls ha destapat la conciència solidaria pública, a les dones ja no ens trepitgen de la mateixa manera, a les dones se´ns ha destapat la ràbia envers els maltractaments, les violacions, les vexacions, el tracte injust molt més del que ja estava i, sobretot, cada vegada som més.

Som més les dones i els homes que no estem disposats a passar per alt el que no és just i no és igualitari.

Accions com la de la periodista de Mediaset María Gómez, denunciant el masclisme i l’assetjament durant els mundials en són un exemple. Que un periodista del diari La Provincia de Las Palmas de Gran Canaria, escrigui “la menor violada en grupo pasaba San Juan con unas amigas y se emborrachó” com un possible justificant a la suposada violació múltiple i causi escàndol. Que un periodista estigui discutint amb una dona a twitter i li digui: “lo que pintarás tu hablando de futbol, vete a fregar” i es vegi obligat a esborrar el tuit. Que les dones facin una crida a vestir-se de negre el dia del “txupinàs” són mostres  que, encara que a poc a poc, anem avançant i que el dia 8 de març alguna cosa va canviar.

Escrit per al club cortum

UNA MENTIRA DICHA MIL VECES NO SE CONVIERTE EN VERDAD, AUNQUE LO PAREZCA

En nuestro municipio hay personas que siguen sosteniendo una mentira por años y años, lo malo es que una parte de la ciudadanía se ha creído y continua creyendo esa mentira.

Lamento tener que salir, de nuevo, en defensa del honor de mi marido, Agustín Marina, fallecido a principios de 2015 y alcalde de Castelldefels entre 1979 y 2002.

Algunos personajes que han ostentado y ostentan cargo público lo acusaron y siguen acusándolo de haber hecho especulación urbanística. Para que sepamos situarnos correctamente, la planificación general del suelo en el territorio metropolitano se rige por lo aprobado por la extinta Corporación Metropolitana de Barcelona, actual Área Metropolitana de Barcelona. Dicha planificación data del año 1976, es decir, tres años antes de que se constituyeran los primeros ayuntamientos democráticos. En dicha planificación se toma la metrópoli como un todo y se distribuye en el territorio la ubicación de los diferentes tipos de suelo: equipamientos, zonas verdes, zonas edificables, etc.

Un municipio, por sí mismo, está incapacitado para cambiar ese diseño del territorio, por lo tanto, se hace muy difícil que un ayuntamiento y menos, su alcalde por si solo, pueda cambiar el destino del suelo. Si era zona verde será zona verde y si es urbanizable lo es por más que no queramos que nos construyan donde antes teníamos verde sin ser zona verde.

De la misma manera tampoco se puede denegar permiso de construcción cuando una zona es urbanizable porque entonces se estaría prevaricando, que como sabemos, es un delito.

El ayuntamiento presidido por Agustín Marina empeñó mucho dinero en comprar suelo para ubicar equipamientos, porque como sabemos el ayuntamiento solo es propietario de aquello por lo que pagó. Las escuelas publicas, los ambulatorios, los institutos, las instalaciones deportivas están ubicados en suelo que en su mayoría fue comprado en la época Marina, como no podía ser de otra forma. Por cierto, el castillo y su parque también fueron comprados en la época Marina. Que se debía haber comprado más, probablemente, pero el dinero del ayuntamiento es finito y nunca se tiene suficiente para realizar todos los proyectos que se quisieran.

Quien sigue afirmando que Agustín Marina especuló miente y miente a sabiendas, y si no lo sabe aún es más triste porque miente siendo un ignorante. Cuando se hace una afirmación tan grave hay que aportar pruebas.

Sé que no sirve de nada porque el que miente a este respecto lo seguirá haciendo, pero dejen en paz la memoria de Agustín Marina porque una mentira dicha mil veces puede sonar a verdad, pero sigue siendo una mentira.

Escrito para LAVOZ DE CASTELLDEFELS