Tot i que sembli una manca de respecte, José Saramago va dir de ell mateix: "Con perdón de la expresión, soy lo que se llama una mosca cojonera". També va dir que participava de totes les batalles,tot i que no guanyés cap. Així era, així quedarà per sempre.
Vaig sobredescubrir a en Saramago al primer i únic viatge a l'Uruguy, a la porta d'un supermercat on hi havia "Ensayo sobre la ceguera". L'estava llegint de tornada Barcelona i me’l vaig descuidar a l'avió quan em quedaven quinze o vint pàgines. Una amiga, Marisol i el seu veí, Julio, me’l van recuperar de Madrid, on havia quedat el llibre. Em va semblar una casualitat indescriptible perquè jo no volia tornar a comprar el llibre, m'estimava més no saber el final. Aquí em vaig quedar penjada del gran escriptor que ha estat i ho serà per sempre.
Des de la seva escriptura, on sempre hi havia el compromís ( Ell va dir que es podia escriure una novel·la d'amor amb comprimís polític), fins els seus periòdics escrits a "El cuaderno de José Saramgo" del que ens he quedat orfes, hem gaudit de la seva filosofia, gentilesa, sabiduria, de la que gaudirem fins que vulguem.
Gràcies, també, a Pilar del Río, per haver estat una companya inestimable del escriptor, amb totes les renúncies i totes les aportacions.
Fins aviat, a una mosca "cojonera".
Gràcies, José, Gràcies, Pilar.