UN MATALAS I ALTRES FOTESES

Si algú o alguna de vosaltres ha fet mai un curs d’oratoria (cosa improbable, ho sé), sabrà que una de les coses que t’aconsellen es começar una intervenció en públic, per exemple, amb una broma per cridar l’atenció. En aquest sentit és probable que Irene Lozano, com escriptora de Manual de resistencia, el llibre de Pedro Sánchez, es plantegés l’anécdota del canvi de matalàs i el color de la pintura de l’habitació que havia d’ocupar el matrimoni Sánchez-Villacís a la Moncloa per començar de manera distendida el llibre.

Menuda tangana! El matalàs ha donat per dir del President de govern de tot: frívol, ególatra, soberbi, vanitós, etc. El matalàs o tot el llibre en sí mateix. Poc importa que a continuación digués que la primera mesura com a President va ser rebre a Espanya al vaixell Aquarius amb més de 600 persones que tenien la seva vida en perill.

Nosaltres li trobem una virtualitat al document: posa en coneixement del públic que vulgui llegir el llibre com és el personatge (vanitós o no, va ve saber-ho). Pel que porto llegit fins ara intenta analitzar quines eren les circunstancies en que es trovaba el partit socialista abans de la seva arribada i com va anar prenent decisions des del seu lloc de Secretari General fins a arribar a la Presidència.

És clar que el llibre no és un tractat de filosofía ni un llibre doctrinari sino una visió personal de les circunstàncies polítiques en que ens trovabem al 2014 i com hem anant evolucionant fins ara.

“Ni quito ni pongo rey” ni tampoc diem que aneu correns a comprar el llibre, però és ben cert que alguna cosa deu d’aportar als analistes i als interesats per la questió pública, coneixer les impresions del que encara avui és President del govern d’Espanya i que ha aconseguit portar al seu partit a primera línea en intenció de vot (un altre cosa és que el partit acabi o no governant després de les properes eleccions) després de que molts auguressin la mort i desaparició a léstil del PASOK grec.

Matalasos i foteses apart, incloses les vanitats, alguna cosa aporta. Us ho recomanem.

PEOR QUE UN JARRÓN CHINO

El expresidente del gobierno, Felipe Gónzalez, hizo famosa aquella reflexión en la que afirmaba que los expresidentes son como jarrones chinos en apartamentos pequeños: todos les suponen un gran valor, pero nadie sabe donde ponerlos y se espera que algún niño tropiece con ellos y los rompa.

La reflexión es ingeniosa y más de uno de nosotros ha pensado en alguna ocasión que razón no le faltaba a González, pero, ¡ay, cuando a los jarrones chinos se les acumulan los años y van resquebrajándose de per sé sin necesidad de que ningún niño pase por su lado y los rompa!

No seremos nosotros los que demos o no demos carnets de jarrón chino a nadie y menos osaremos  pedir silencio a ningún ex, por estar ellos y ellas más bregados y con mayor capacidad intelectual que la nuestra, pero en ocasiones ganas no nos faltan.

Cuando oímos lo que a nuestro entender son estulticias y nos dan ganas de bajarnos del tranvía en el que hemos viajado con el ex, la cosa empieza a ponerse peligrosa, porque nos aterra que aunque el conductor ha cambiado, al ex le de por opinar sobre cómo va conduciendo, lo distraigamos y pasemos todos los pasajeros a mejor vida.

El President Montilla dijo hace muchos años, en una conversación informal: Espero que cuando empiece a decir tonterías los amigos me adviertan. Por suerte, y a pesar de ser un ex, todavía le rigen bien las neuronas.

Otra cosa parece lo que le sucede a los González, Guerra y Aznar en ciertas ocasiones. Y mucho peor, cuando el ex quiere volver a ser Presidente sin serlo y maneja todos los hilos del sustituto cual marioneta.

En fin, que bastante lío tenemos ya como para que en el asunto catalán, que nos trae y nos lleva, se metan los jarrones, con lo grandes que son, a interrumpir el paso ¿Habrá algo peor que un jarrón chino resquebrajado?

Escrito para CLUB CÒRTUM

SI ERES "BRILLANTE", ERES UN NIÑO

Eso es lo que interiorizan las niñas a partir de los seis años: creen que los niños son más inteligentes y no solo eso, sino que se alejan de actividades supuestamente para muy, muy inteligentes.

La revista Science publicó hace poco un estudio liderado por Lian Bian, estudinte de doctorando de l Universidad de Illinois y la profesora de psicología Andrei Cimpian. Estas dos mujeres, tas sus estudios, han afirmado que el hecho no es solo un pasaje de la infancia sino que perdura en la vida adulta de las mujeres. Tanto es así que produce un alejamiento de las mujeres de las carreras y profesiones en las qye se considera que hay que tener mayor capacidad intelectual para ejercerlas.

Sus conclusiones se basan en el estudio de niños y niñas de entre 5 y 7 años, edades en las que empiezan a notarse los estereotipos. A los cinco años prácticamente no hay diferencia entre géneros, pero a los 6 y 7 años la percepción cambia y las niñas asocian en mayor cuantía genialidad con niño.

Así que los estereotipos de género, esa estado que se niegan algunos en reconocer, vienen desde la tierna infancia. En este sentido es de agradecer, como iniciativa plausible, un programa de la Universidad de Deusto en el que participan mujeres que desarrollan su campo de trabajo en el mundo de la técnica en el que se trata de incentivar la inclinación de las niñas hacia los estudios técnicos. Solo un 26,4 de los alumnos de estas carreras son mujeres cuando en el mundo universitario las mujeres suponen 6 de cada 10 nuevos graduados.

En ese programa de Deusto participa l’Escola Jacint Verdaguer de Castelldefels, así que felicitamos al centro por la iniciativa de acogerse a dicho programa.

Esperemos que crezca el número de niñas que consideren que ser brillante no es cuestión de género sino de capacidades.

Escrito para LA VOZ DE CASTELLDEFELS

ORDINARIES, POC SENSUALS I POC SENYORES

El gran estereotip al que el masclisme sempre ha reduït a les feministes. Així, amb aquestes paraules, les definia el líder de VOX d’Albacete.

Malgrat l’avenç que ha suposat per al feminisme eliminar de la ment de molts homes i dones aquest “latiguillo”, continua havent-hi a la societat molt mascle diluvià i molts mascles que es creuen aquella teoria tan ridícula de que les dones feministes van contra els homes, són poc “femenines” i n´hi ha que van més enllà i encara creuen que les feministes no saben follar (i perdonin que sigui tan explícita).

Un home que vaig conèixer fa poc, quan li vaig dir que era feminista es va escandalitzar. Aquest home és economista de formació i director d’una sucursal bancaria important i amb bastants treballadors. Quan li vaig fer veure que les feministes mai haviem anat contra els homes va exclamar: Ah, bé! Sembla imposible, oi? Que una persona d’aquest nivell (suposadament) encara cregui en aquests estereotips diluvians, però, malauradament, aquest és el nivel en que ens movem en molts casos.

Convèncer a segons quines ments que les dones feministes i els homes igualitaris són tan iguals als que no ho son en quasi tot, menys en el respecte vers l’altre, perquè què és si no atacar-les dient que són poc senyores o poc sensuals? Es tan com dir que la dona es deu al mascle i que, apart de quedar-se a casa, amb la “pata quebrada”, també tenen l’obligació de ser atracció sexual per als mascles. I de retruc, és clar, no creuen en la llibertat sexual, perquè si ets dona, lesbiana i feminista, encara estàs mes condemnada als inferns.

També caldria saber què significa per aquest senyor d’Albacete ser ordinària, poc sensual i poc senyora, segur que ens portàvem una gran sorpresa en la seva definició.

Escrit per a CLUB CÒRTUM

QUAN EL CEL NO ESTAVA TAN APROP

Un grup de professorat universitari veu les protestes generades per un moviment anomenat 15 M, il·lusionant, trencador i innovador. Aquest grup decideix que posen fil a l’agulla i es llencen al “ruedo” amb tota una colla de seguidors i seguidores que creix exponencialment amb les eines que avui donen les noves tecnologies. “Sí se puede” és el seu crit de guerra, crit que comença a córrer per tots els cantons del país. Molts militants socialistes i d‘Esquerra Unida comencen a sumar-se al que sembla serà el partit imparable de l’esquerra. El moviment aglutina a moltíssimes persones a Madrid, a Vista Alegre, i genera tanta il·lusió que sembla es convertirà en l’únic partit de l’esquerra que quedarà viu.

Això succeïa mentrestant no tenien càrrecs i la realitat, crua i dura, en moltes ocasions, no es revelava com a colpidora. Quan va arribar el moment de seleccionar els o les millors per a les seves candidatures els ciments de les seves estructures de base van començar a trontollar i les divisions i desercions s’anaven  acumulant, tant que de la fotografia inicial de lideratge ja només queda un, tots els altres o no hi són o se´ls ha esborrat d’aquest lideratge.

Llavors arriba el moment en que molts descobreixen que tocar el cel era una tasca ben difícil i que el fet de que “el macho alfa” no deixi titella amb cap desestabilitza l’organització més del que seria desitjable.

La organització no acaba de tocar el cel perquè estava molt més lluny del que pensaven, però, de retruc, el mal que pot fer a l’esquerra en general encara no sóm capaços d’esbrinar-lo. De tots els que van marxar de les fileres de votants o militants dels socialistes molts no retornaran, però es possible que tampoc acabin ni votant ni militant a les files d’una il·lusió que es va topar amb la crua realitat: repartir llocs de representació i governar no és tan senzill com semblava des de les places del 15 M.

Escrit pel Club Còrtum