Un grup de professorat universitari veu
les protestes generades per un moviment anomenat 15 M, il·lusionant, trencador
i innovador. Aquest grup decideix que posen fil a l’agulla i es llencen al
“ruedo” amb tota una colla de seguidors i seguidores que creix exponencialment
amb les eines que avui donen les noves tecnologies. “Sí se puede” és el seu
crit de guerra, crit que comença a córrer per tots els cantons del país. Molts militants
socialistes i d‘Esquerra Unida comencen a sumar-se al que sembla serà el partit
imparable de l’esquerra. El moviment aglutina a moltíssimes persones a Madrid,
a Vista Alegre, i genera tanta il·lusió que sembla es convertirà en l’únic
partit de l’esquerra que quedarà viu.
Això succeïa mentrestant no tenien càrrecs
i la realitat, crua i dura, en moltes ocasions, no es revelava com a colpidora.
Quan va arribar el moment de seleccionar els o les millors per a les seves candidatures
els ciments de les seves estructures de base van començar a trontollar i les
divisions i desercions s’anaven acumulant,
tant que de la fotografia inicial de lideratge ja només queda un, tots els
altres o no hi són o se´ls ha esborrat d’aquest lideratge.
Llavors arriba el moment en que molts
descobreixen que tocar el cel era una tasca ben difícil i que el fet de que “el
macho alfa” no deixi titella amb cap desestabilitza l’organització més del que
seria desitjable.
La organització no acaba de tocar el cel
perquè estava molt més lluny del que pensaven, però, de retruc, el mal que pot
fer a l’esquerra en general encara no sóm capaços d’esbrinar-lo. De tots els
que van marxar de les fileres de votants o militants dels socialistes molts no
retornaran, però es possible que tampoc acabin ni votant ni militant a les
files d’una il·lusió que es va topar amb la crua realitat: repartir llocs de
representació i governar no és tan senzill com semblava des de les places del
15 M.
Escrit pel Club Còrtum
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gracias por el comentario. En cuanto pueda, lo publico. Saludos. África.